Un relat, La Negdà: Temps era temps... així és com comencen els contes.

Però no és el cas, perquè això és una història. O, dit d’una altra manera, és una cosa que passa. I no una, sinó moltíssimes vegades. Així que aquí no hi ha prínceps blaus, ni princeses roses. Hi ha dones i homes i nens i nenes.

L’Àfrica és molt gran, molt. D’allà són els que travessen en patera un tros de mar on es fan un petó la mediterrània amb l’Atlàntic (aquells que ho fan jugant-se la vida per aconseguir una vida més digna). Són d’aquell continent les espanyoles i els espanyols de les illes Canàries. O el poble ogoni de Nigèria oprimit per treure benzina. I allà és on es construeixen camps de golf mentre les veïnes i veïns dels barris del costat es queden sense aigua per interessos econòmics.

I a dins de l’Àfrica negra viu la Negdà. I té la pell molt negra. Per a mi que és una nena perquè té 12 anys, però ella diu que no (que li agradaria però que no pot) I és que ella fa com de mare dels seus dos germans petits i té cura també d’ella mateixa. La Negdà és molt prima i molt nerviosa. I no podem dir que ajuda a sa mare, més aviat sa mare li ajuda a ella a vegades a portar la casa i tenir cura dels més petits.

La Negdà no coneix el seu pare. Viuen en una caseta d’una habitació que van fer uns homes. Allà plou poc. I ella dorm amb el seus germans.

La mare de la Negdà té una llarga història, però com el passat està passat, només cal que sabem que ara té la sida i està malalta. I el germà més petit de la Negdà té la sida i està malalt. A la mare li va passar el virus un home, i al seu germà petit la seva mare. Llavors, ella no sabia que tenia això.

La sida és una malaltia curiosa perquè actua des de la segona fila; directament no crea problemes, però com debilita el sistema de defenses (allò que nosaltres tenim molt fort perquè mengem molt i variat) fa que qualsevol malaltia sigui molt pitjor.

Una vegada es va sentir una que deia “La sida no mata” i un amic que li contestava “I tan que mata, quina xorrada acabes de dir” De fet els dos tenen raó. És veritat que ara hi ha uns medicaments boníssims que a Catalunya els tenim gratis i fa que la sida deixi d’actuar. Quan es prenen bé la sida no mata. Però no tothom té d’aquestes medecines, així que també mata. Tot depèn.

Les empreses transnacionals que fabriquen aquests medicaments només han posat traves a que es facin servir a l’Àfrica. Volen guanyar molts diners (i això que estan forrades) i cobrar-los al mateix preu que aquí. Però si el sou d’una persona al país de la Negdà és de 3 € al dia, ¿com poden pagar uns medicaments que costen 2.000 € al mes?

De tot això la Negdà no sap res, ni la seva mare tampoc. Un dia va anar amb sa mare a l’hospital. Van necessitar un dia sencer per arribar (la mare està malalta i es cansa molt). Però li van demanar si tenia diners per pagar la visita i els medicaments. Mare i filla van marxar del centre de salut.

El germà petit de la Negdà plora sovint. A vegades ho fa perquè té gana i altres perquè està malalt. La Negdà no té temps per plorar; ha d’anar a buscar l’aigua, rentar el seu germans, preparar el menjar... Però a la Negdà li agrada molt anar fins al pou. El camí és llarg, però així té l’oportunitat de trobar-se amb altres dones i noies de la seva comunitat. Mentre caminen, riuen, s’abracen, es pentinen, s’expliquen històries... Quan cau la nit està tan cansada que s’adorm de seguida, no sense abans desitjar el proper moment d’anar a buscar aigua.

Una germana de la Negdà va morir molt petita. L’empresa Nestlé li va regalar a sa mare llet en pols quan va néixer. Aleshores per no donar-li el pit es va quedar sense llet. I com no li passava a la bebè les defenses que té la llet materna i com l’aigua que fan servir pels biberons al seu poble està contaminada, va morir. On viu ella no tenen aigua potable. Però l’empresa Nestlé segueix fent el mateix amb altres mares, perquè guanyen diners.

Després de que passes això la mare de la Negdà no sabia que amb el sexe es podia agafar el virus de la sida (en el seu país, costa molt parlar d’aquests temes). I tampoc havia vist mai un preservatiu. Aleshores es va encomanar del seu virus.

Es va quedar embarassada una altra vegada. Ningú li va dir que si hagués pres uns medicaments, el seu fill (el germà petit de la Negdà) hagués nascut sa. Però allà no tenen aquests medicaments, no s’ho poden permetre. Per això a casa seva són dos que tenen la sida.

D’aquí a poc serà el dia 1 de desembre, que és el Dia Mundial de la sida. La Negdà no ho sap, però nosaltres sí. La seva mare morirà d’aquí a no gaire i el seu germà petit també. Ella seguirà tenint cura de l’altre germà i d’ella mateixa. I les persones del seu poble seguiran ajudant-la a ella i al seu germà.

D’aquí a un any, una agent de salut que va de poble en poble del seu país, informarà la Negdà sobre què és la sida. I intentarà que ella es casi una mica més tard, perquè així tindrà menys possibilitats d’agafar aquest virus. També parlaran de parlaran d’una prova que s’haurà de fer l’home que li agradi per saber si té aquesta malaltia o no. I intentarà que no agafi el camí de la prostitució ja que algunes noies orfes –com potser serà ella– agafen aquesta sortida.

La Negdà viu a Zimbabwe, un país del sud d’Àfrica. Allà una de cada tres persones adultes té la sida. I la malaltia que té el seu germà petit, la tenen més de 100.000 infants d’aquell país.

Ella mai demana res a ningú. A nosaltres tampoc. No ens demanarà que no comprem productes de la Nestlé –encara que estan relacionats amb la mort de la seva germana–, tampoc ens demanarà que pressionem les multinacionals farmacèutiques perquè abaratin els medicaments contra la sida al seu país –encara que si la seva mare n’hagués tingut accés, estaria bé de salut i el seu germà petit no s’hagués encomanat–, tampoc ens demanarà que busquem un mapa per saber on és la seva terra en el mapa del món.

La Negdà canta molt bé. Menja farina de blat de moro i arròs. No sap mates ni llengua, però sap cuinar, rentar la roba, canviar els seus germans i sap moltes històries que li han explicat. No sap escriure ni llegir perquè quasi no ha anat a l’escola. Però les coses que escolta, les recorda perfectament. Et pot repetir de memòria llegendes de Zimbabwe que va sentir fa molts anys.

Educació per a l'Acció Crítica www.edpac.cat